sábado, 13 de enero de 2018

Marfil - Mike Resnick


A finales de noviembre tuve la suerte de poder asistir a la primera CatCon. Uno de los invitados de honor era Mike Resnick, autor que me ha enamorado con los pocos relatos suyos que he leído y con la recientemente publicada Kirinyaga, que considero una de mis mejores lecturas de 2017. Durante el transcurso de una interesante entrevista le pidieron que recomendara alguna de sus novelas, y el título y el argumento de una de las que mencionó, Marfil,  me llamó mucho la atención. Decidí buscarla para poder leer algo más de este prolífico autor y maté dos pájaros de un tiro, porque adquirí el libro de segunda mano a través de Iberlibros, una página de la que había leído buenas críticas y que quería probar, y con la que he quedado muy satisfecho a nivel de servicio y de precio. Mal descubrimiento para mi economía.

El libro está formada por un conjunto de relatos que siguen el rastro durante milenios de un par de colmillos de elefante del Kilimanjaro. Está ubicado en The Birthright universe, un universo en el que Resnick sitúa la mayoría de sus novelas y relatos de ciencia ficción, un paraguas inmenso que abarca toda la galaxia y una linea temporal de miles de años en la que la humanidad se ha expandido por la galaxia y, aunque ha encontrado muchas especies alienígenas, es la raza dominante.  
La trama se inicia en el año 6000 de la era galáctica, cuando un investigador de una revista especializada en estudios zoológicos recibe el encargo de descubrir el paradero de los colmillos por parte del que se denomina el último Maasai. Fascinado por la historia, el investigador se sumerge en un recorrido a través de los siglos de la historia de la humanidad en pos del paradero del marfil. Visitaremos así partidas de cartas con apuestas millonarias, cazaremos en la calurosa sabana africana, lucharemos en jihads planetarias y conoceremos a piratas estelares y a muchas razas alienígenas.
Los relatos que sitúan los colmillos en diferentes situaciones se intercalan con interludios en los que se nos muestra como evoluciona la relación entre los dos protagonistas. 
La estructura en relatos y la presencia importante de la cultura africana puede llevar a pensar que tiene ciertas coincidencias con Kirinyaga, pero Marfil, aunque también tiene momentos emotivos, presenta mucha más variedad y tiene un tono mucho más inocente, no tiene tan mala leche. Es una buena novela, pero no es una obra maestra como Kirinyaga, eso si, es una buena muestra del estilo del autor: importancia de los diálogos, un misterio de fondo muy atractivo y mucha importancia de los sentimientos de los protagonistas en la trama.
Me ha sorprendido la importancia que da en la historia a la conservación del pasado: museos, exposiciones, registros... no es un aspecto que aparezca a menudo en obras situadas  en futuros tan lejanos. 
La novela tiene 30 años, y eso se nota en algunos detalles que me han sacado a veces de la historia. Sobre todo hacen referencia al uso de la computadora que utiliza el protagonista para hacer la búsqueda: la propia palabra computadora, cómo responde con educación a todas las peticiones, el largo tiempo de espera para encontrar los resultados (que le va muy bien a Resnick para unir las piezas de la historia)... Con ciertos retoques en la traducción creo que es una novela a tener en cuenta para la reedición aprovechando el rebufo del éxito de Kirinyaga.
En resumen: una historia variada con el estilo particular de Rescnick, con muchos escenarios y protagonistas, emotiva a veces, divertida otras, y algo inocente la mayoría del tiempo. Os la recomiendo sin ninguna duda, aunque sea difícil de encontrar.

domingo, 7 de enero de 2018

Autonomous - Analee Newitz

Para seguir las tradiciones voy a romper durante la primera semana algunos de los propósitos que me hice para este año en el blog y voy a comentar otra novela que hace poco que se ha publicado: Autonomous, de Analee NewitzLa novela viene precedida de muchas críticas favorables y de blurbs de autores relevantes recomendándola (Stepehenson, Gibson y Beukes, por ejemplo).

Es una novela atractiva, con mucha variedad de situaciones y algunos planteamientos realmente originales. La historia sigue dos tramas diferenciadas que inevitablemente confluyen en la parte final. Una de las protagonistas es Jack, una pirata farmacéutica que fabrica drogas y medicamentos a partir de las fórmulas originales patentadas para que puedan llegar al máximo de población y no sólo a los favorecidos económicamente. Una de las drogas que ha copiado recientemente está provocando patrones muy extraños de adicción que incluso están llevando a la muerte a los que la consumen. A partir de ese momento inicia una carrera contrarreloj para encontrar un remedio y para que la farmacéutica responsable de la fórmula original se haga cargo de las consecuencias. La segunda parte de la trama la protagonizan un par de agentes de la policía de propiedad intelectual, un humano y un robot, que seguirán la pista de Jack. Ambas tramas se ven aderezadas con flashbacks de los protagonistas que nos ayudaran a conocer su historia y la de la época en la que se desarrolla la acción (aunque con poco detalle, es una lástima que no haya profundizado más en este aspecto, pero creo que no era el objetivo de la autora).
Uno de los puntos más importantes de la historia es como analiza la identidad y la individualidad, que es lo que nos hace ser quien somos y hacer lo que hacemos, y lo trata desde diversos puntos de vista: hay robots autónomos capaces de tomar sus decisiones, robots que deben obedecer órdenes durante un largo periodo de tiempo antes de lograr ser autónomos, y, lo más deprimente, seres humanos que se han (o los han) vendido y se comportan como esclavos de otras personas. Otros aspectos que me han llamado la atención de la sociedad futura que refleja Newitz son el uso de las drogas para modificar ciertas conductas, algunos detalles de la robótica asociada a la trama (cómo el uso de cerebros humanos exclusivamente para reconocer expresiones faciales) y la importancia de las patentes y la propiedad intelectual. 

En el aspecto negativo, coincido con la valoración de mi compañera Leticia de Fantástica Ficción en que hay muchos aspectos de la historia demasiado cercanos a lo que nos encontramos en nuestra época, o que podremos encontrar fácilmente en pocas décadas en el futuro, considerando que la historia se sitúa en 2140. 
Aunque la historia tiene muchísimas cosas interesantes y he disfrutado bastante de la lectura, no me ha acabado de enganchar, no me he sentido atrapado en ningún momento. Es una percepción muy personal, no que la historia no tenga ritmo, que lo tiene, y la estructura está diseñada para que la lectura sea dinámica y creo que lo consigue. Puede que sea la época del año que lo he leído, con poco tiempo para leer y muchas interferencias. 
Aunque mi experiencia no ha sido cien por cien satisfactoria, creo que tiene muchos números para estar situada en las listas de candidatas de los premios importantes del próximo año, y no me extrañaría tampoco que la viéramos aparecer pronto traducida en España. 

martes, 2 de enero de 2018

Shadow sun seven - Spencer Ellsworth


Hace pocos meses comentaba en el blog el comienzo de una prometedora trilogía de ciencia ficción: Starfire, escrita por Steven Ellsworth y publicada por Tor. Empezar sagas de novelas cortas es más fácil que empezar sagas de grandes tochacos. La primera entrega, A red peace, me sorprendió gratamente gracias al original y enigmático universo que presenta, a los giros inesperados en la trama y a la frescura de sus dos protagonistas principales.
La historia nos sitúa en una galaxia diferente a la nuestra en la que conviven diversas especies alienígenas. Los humanos hasta hace poco han dominado la galaxia gracias a la tecnología de una raza alienígena desaparecida, los Jorianos, pero los híbridos entre Joriano y humano que clonaban en tanques para utilizarlos como soldados han organizado una revolución y la han ganado. Se inicia entonces una paz sangrienta, en la que los humanos estan siendo aniquilados sin compasión por los vencedores. Hay ciertos toques de predestinación de los protagonistas más típicas de las novelas de fantasía que se suman a las buenas ideas relacionadas con el transporte entre las estrellas, el armamento y las diferentes razas alienígenas.

Los dos protagonistas principales siguen historias que acaban convergiendo en un final sorprendente y que me dejó muy buen sabor de boca, por tanto cuando pude le hinqué el diente a la segunda parte de la saga, Shadow sun seven.
Lamentablemente no podré repetir todos los elogios que recibió su predecesora, es un típico caso de segunda parte de saga, con mucho relleno y que se podría haber solucionado con pocos capítulos en el siguiente volumen. No se solucionan los misterios principales que se dejaban en el aire en la primera entrega, aunque se añaden algunos de nuevos, y los protagonistas, tanto los principales como los secundarios, que me habían gustado tanto los he encontrado forzados y mal utilizados. Creo que funcionaban mejor cada uno por su lado que no con un objetivo común. 
En la primera parte se comenta que hay una raza que está consumiendo diversas estrellas de la galaxia, sumiéndola en una oscuridad permanente. Los protagonistas han recibido información que una persona que ha sido capaz viajar y volver de esta parte de la galaxia está presa en una enorme nave biológica, utilizada antiguamente como prisión y ahora como escenario de luchas entre gladiadores. La trama principal es el intento de rescate de este viajero.

No negaré que la historia sea entretenida y que presente buenas ideas, como la estructura de las descomunales naves biológicas, o las costumbres reproductivas de algunas especies alienígenas, pero el conjunto es un poco decepcionante viniendo de una primera parte tan interesante.
Lo más destacable del libro son el prólogo y el capítulo final, que deja suficientes cosas interesantes en el aire en un cliffhanger espectacular para que me queden algunas ganas de continuar con la saga con el tercer volumen, Memory's Blade, que saldrá en febrero. 

miércoles, 27 de diciembre de 2017

Sistemes Operatius Alternatius - Mike Resnick i Lezli Robyn


A finals de novembre vaig tenir la sort de poder assistir a la primera Catcon, celebrada a Vilanova i la Geltrú. Vaig passar un dia molt entretingut i intens entre retrobades, desvirtualitzacions i conferències molt interessants.
Un dels convidats estrella era Mike Resnick i segurament per això un dels regals als assistents era el llibre Sistemes Operatius Alternatius, publicat per Edicions SECC, que recull tres relats seus traduïts al català, un parell d'ells escrits a quatre mans amb Lezli Robyn. Precisament aquests darrers ja havien estat publicats a la revista Catarsi, i havien guanyat el Premi Ictineu a millor relat traduït.

Un dels moments que em va agradar més de la jornada va ser l'entrevista que li va fer en Pep Burillo a l'autor. En ella va parlar dels seus inicis com a escriptor, va recomanar algunes de les seves obres menys conegudes al nostre país (de les que vaig prendre bona nota), va justificar perquè col.labora tan sovint amb altres escriptors i escriptores i va respondre de manera magistral a una pregunta que jo també volia fer-li.
El mateix Pep Burillo en el pròleg del llibre ho menciona: "en Mike Resnick és expert en trobar la fibra sensible del lector i estovar fins i tot els cors més durs". No puc estar més d'acord; la majoria de relats que he llegit seus m'han emocionat, i no acostuma a passar-me. La seva explicació, apart dels anys que porta escrivint, que donen moltes taules,  és que en els seus llibres i relats tracta de les persones i els seus sentiments, tot i que el teló de fons sigui la ciència ficció o la fantasia. Què fàcil és dir-ho i que difícil deu ser aconseguir-ho.
Els tres relats que inclou aquesta col·lecció són un clar exemple de la literatura d'aquest prolífic autor. La part fantàstica hi és present, però el que és més important són els sentiments dels protagonistes. La portada és molt reveladora, enfronta els protagonistes dels diferents relats, els humans a un costat i el que és diferent, a l'altre. El títol, que no veia gaire clar i em semblava potser una mica grandiloqüent, també em sembla adient un cop llegides les històries. En les tres els protagonistes tenen maneres diferents de pensar, percebre i sentir de les dels éssers humans i  en els relats es reflecteix com es relacionen amb la nostra, i en alguns casos, com volen imitar-la.
En el primer relat, L'exili d'en Barnaby, traduït per Edgar Cotes, la història és narrada des del punt de vista d'un simi modificat que és capaç de comunicar-se amb els humans. Però les subvencions del laboratori on en Barnaby ha crescut i ha après a pensar i parlar s'acaben, i en Barnaby serà alliberat en l'entorn salvatge i allí haurà de sobreviure. És una història una mica trista, d'aquelles que acabes amb mal regust de boca, però satisfet.
El segon relat és Ànimes bessones, i tracta sobre la relació entre un vigilant d'una fàbrica en ple procés d'autodestrucció per l'alcohol i un dels robots encarregat de diagnosticar i reparar errades en altres robots. L'encarregat de la traducció d'aquesta història emotiva però optimista és Pep Burillo.
El tercer relat és L'escalfabanqueta, traduït per Adolf Boldú i Carmen Acuña. És potser el relat més trist. El protagonista és un amic imaginari, que espera a que el seu Nen el torni a cridar per jugar, mentre veu que els seus companys són reclamats un cop i un altre. 

En definitiva, un llibre totalment recomanable, ja sigui pels aficionats al gènere que no coneguin aquest fantàstic autor, o per aquells que ja el coneixien (més fàcil ara que Gigamesh fa poc que ha publicat Kirinyaga, una de les seves obres mestres) i vulguin aprofundir en la seva obra. Però potser el recomano més per aquells lectors no acostumats al gènere fantàstic, per ser més precisos, per aquells que són crítics davant de tot el que faci olor de ciència ficció o fantasia i que sovint la cataloguen de gènere "de segona" o de literatura de poca qualitat. Si els regaleu aquest llibre els deixareu sense arguments.

sábado, 16 de diciembre de 2017

Sorteo Cuarto Aniversario


En un par de semanas el blog va a cumplir cuatro años y quiero celebrarlo con vosotros organizando un sorteo, como cada año. 
En 2017 he estado menos activo por motivos laborales y de salud, aunque he conseguido mantener el ritmo de una entrada semanal, más o menos. Lástima que no he tenido tiempo de publicar más entradas en inglés, ni entrevistas, ni iniciar algunas secciones interesantes que me proponía, ni participar en iniciativas colectivas interesantes que descubro en mis redes sociales, ni... En fin, el tiempo libre es el que es, y como esto es un hobby tengo claro que tiene que ocupar parte de mi tiempo de ocio, no el de otras cosas más importantes (tendría narices que tener un blog sobre libros me quitara mucho tiempo de lectura, por ejemplo). Soy poco ambicioso con los propósitos para el año que viene: me conformo con seguir publicando una entrada semanal, y voy a intentar quitarme un poco de mi adicción a las novedades editoriales y repescar algunas de las novelas que se han quedado sin leer en la estantería en estos últimos cuatro años.
Vamos con los libros que voy a sortear: son los que, por motivos diferentes, más me han llamado la atención este año. He hecho una mezcla de idiomas, editoriales y temáticas bastante importante, y he dejado a un lado algunos de los que más me han gustado pero que son segundas o terceras partes de sagas.


La persona que gane el sorteo podrá elegir entre:

Kirinyaga, de Mike Resnick, publicada por Gigamesh: una excelente antología de relatos estilo fix-up ubicados en una utopía basada en la cultura de los Kikuyu, una tribu africana.
La quinta estación de N.K. Jemisin, publicada por NOVA: Fantasía con un enfoque muy original, primera parte de una saga que tengo muchas ganas de continuar.
Faristha de Marc Pastor (podéis escoger entre la edición en catalán de Ara llibres o en castellano de Catedral Books). Tened cuidado: puede contener trazas de viaje en el tiempo.
Prometeu i el portador de la flama, de Marcel Pujol, publicada por  Edicions Xandri: una interesante mezcla de mitología y distopia (en catalán).
Enxarxats, de Carme Torras, publicada por Males Herbes: una documentada visión sobre las redes sociales y sus influencias (en catalán).
El Archivo de las atrocidades, de Charles Stross, publicada por Insolita: historias ubicadas en una agencia secreta inglesa que lucha contra los sucesos paranormales. Muy divertido.
Estabulario, de Sergi puertas, publicado por Impedimenta: una colección de relatos con muy mala leche. Reseña pendiente que, francamente, no tengo claro como abordar.
Pack de 36 + Domori + Clorofilia, de Nieves Delgado, Sofia Rhei y Cristina Jurado. Tres novelas breves publicadas por Cerbero.

Participar es muy sencillo, obtendréis un número para el sorteo comentando en esta entrada mencionando cuales son los libros que estáis esperando que se publiquen en 2018. Mi lista está aquí
Si sois seguidores del blog dispondréis de un número extra. No olvidéis especificar una forma de contacto.
Tenéis tiempo hasta el día 31-12-2017. El primer día del año entrante, con la resaca, realizaré el sorteo. Mucha suerte a todos.

jueves, 14 de diciembre de 2017

Entrevista a Carme Torras

Avui us presento una entrevista amb Carme Torras. Feia temps que la tenia planejada, però degut a la meva poca organització s'ha anat allargant fins ara. La Carme és, entre altres coses, una autora de relats i novel·les de ciència ficció molt interessant i reconeguda amb diversos premis i distincions. He tingut la sort d'assistir a un parell de les seves conferències sobre robòtica i ciència ficció. Si en teniu l'oportunitat, no us les perdeu. La seva darrera novel·la és Enxarxats, publicada per Males Herbes.

DoE: Tot i ser una autora molt reconeguda a nivell de premis i amb una carrera important potser hi ha algun lector del blog que encara no et coneix. Ens podries dir qui és Carme Torras?

CT: Sóc investigadora en robòtica i intel·ligència artificial, una professió que m'apassiona, i escriptora en construcció. Tinc sort. El meu “problema”, si és que se'n pot dir així, va ser haver d'escollir entre lletres i ciències ja al batxillerat. Jo ho volia fer tot. A la universitat vaig resquitar-me'n matriculant-me alhora de matemàtiques i filosofia i lletres. Després, la vida estudiantil, els amics i el futur professional van decantar la balança cap al cantó més tècnic, i vaig fer el doctorat en Informàtica. L'activitat en lletres ha hagut d'anar fent la viu-viu com ha pogut, però no hi renunciaria per res del món! Com va dir l’Eloi Puig: les ciències són coneixement, la tecnologia, acció, i les lletres, reflexió... I inspiració, hi afegiria jo.

DoE: Ets de les poques que vas reconèixer a Elvex, el protagonista del bloc, com al robot somiador d’Asimov. Interpreto que aquest autor va ser important per la teva afició a la robòtica? Hi ha algun altre autor/a que hagi influit en la teva obra?

CT: A les vacances escolars, em recordo llegint no només a Asimov, sinó també a Verne, Shelley, Huxley, Bradbury, Dick, Clarke, Wells... els clàssics, vaja. El meu pare era un lector cienciaferit i em va motivar molt i donar suport en l'elecció professional. Pel que fa a autors que m'han influït més recentment, n'hi ha tants, que no sabria per on començar. Hi predominen dos grups: els escriptors contemporanis de ciència ficció, majoritàriament anglosaxons (Stephenson, Morgan, Scott Card, Watson, Bacigalupi...) i els clàssics i contemporanis en llengua catalana (Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pedrolo, Carme Riera, Jaume Cabré, Maria Mercè Marçal, Imma Monsó), ja que no sols m'agrada llegir i escriure ciència ficció. Sóc força eclèctica. Durant anys, el meus autors de capçalera van ser Cortázar, Sábato, Onetti, Benedetti, Octavio Paz i Javier Marías. I no cito els autors de ciència ficció catalana, perquè no acabaria, n’hi ha un munt i d'excel·lents, tant clàssics (que tot just estic descobrint de la mà d’Antoni Munné-Jordà i Víctor Martínez-Gil) com contemporanis (només cal fer un cop d’ull a la recopilació que es fa cada any per als premis Ictineu o a la llista de cent títols del bloc Rucs Elèctrics).

DoE: A part de les d’Asimov, hi ha algun relat o novel·la relacionada amb la robòtica que t’hagi agradat molt o que t’hagi sorprès molt el seu plantejament i que voldries recomanar-nos?

CT: Tot i que la robòtica hi juga un paper secundari, m’han agradat molt “The wind-up girl” de Paolo Bacigalupi,“The diamond age” de Neal Stephenson i“The life cycle of software objects” de Ted Chiang.

DoE: A  mi també em van agradar molt. Normalment pregunto als escriptors si són metòdics o caòtics. En aquest cas no caldrà, ja que en una de les teves xerrades vaig escoltar com prepares les novel·les i, apart de veure que ets molt metòdica, em va semblar molt interessant. Ens en fas cinc cèntims?

CT: Sempre hi ha un detonant, sigui la curiositat per un tema, les ganes d’expressar un pensament o una vivència de manera entenedora, la preocupació pel futur que estem configurant amb els robots i la intel·ligència artificial, o senzillament les ganes d’aprendre a crear un personatge o una trama d’intriga. Tenir un projecte de novel·la em fa observar amb més deteniment el que m’envolta (com descriure una manera de caminar o reproduir l’essència d’un diàleg) i també és una excusa perfecta per dedicar un munt de temps a documentar-me i organitzar en carpetes els materials que em poden ser d’utilitat. Quan començo a escriure, ja sé força bé on vull anar a parar i quins seran els meus companys de viatge, però desconec el camí que faré... la motivació és descobrir-lo i fer-lo atractiu per al lector, desvetllar-li la curiositat. Contràriament al que aconsellen, no m’agrada gaire revisar el text, així que intento deixar-lo força polit a la primera. Això sí, de vegades he hagut de llençar un capítol sencer perquè no encaixava... i fa mal!, és el que més costa.

DoE: Estàs en algun moment d’aquest procés per un nou projecte?

CT: Doncs no, i ho trobo molt a faltar. Ara estic embrancada a fer uns materials per a l’ensenyament de Roboètica basats en La mutació sentimental. També m’agrada, però s’assembla massa al que faig a la feina i tinc ganes d’acabar-los per tornar a la ficció.

DoE: Alguns autors els agrada tenir la seva obra representada en un mateix univers, tot i que potser no sigui molt evident pel lector.  No he llegit tota la teva obra, però el en el que he llegit si que trobo evidències d’una certa connexió entre les històries. És correcta aquesta percepció?

CT: Més que bellugar-me en un mateix univers, el que m’agrada és teixir complicitats amb els lectors amics. A Enxarxats hi ha una picada d’ullet molt evident als qui han llegit La mutació sentimental, i l’atmosfera del relat L’indigent remet també a aquesta novel·la. Un altre tret comú a gran part del que escric, del qual m’he adonat recentment, és donar veu a personatges femenins singulars i forts, que observen, investiguen, i descobreixen el que es cou rere les aparences.

DoE: Amb el percentatge que tens d’obra premiada respecte obra publicada t’haurem de ficar el malnom de la Ted Chiang catalana. Moltes felicitats per l’Ictineu a millor relat per l'Indigent, present en l'antologia Deu Relats ecofuturistes. El tercer Ictineu ja… i a veure qué passa l’any vinent amb Enxarxats... Que se sent quan reps un premi a la teva obra com aquest, en que els lectors tenen un paper molt important?

CT: Ted Chiang! Què més voldria! Les dues novel·les curtes que he llegit d’ell, The Life Cycle of Software Objects i Story of Your Life, m’han entusiasmat. Literalment. Pel que fa a l’Ictineu, diuen que les persones s’acostumen a tot, també a rebre premis, que cada vegada els fan menys il·lusió. He de confessar que a mi m’ha passat just el contrari: aquest tercer Ictineu ha estat la bomba! Vaig fer un bot al seient i tot... no me’n sabia avenir! No sé si ha estat una injecció de pa amb tomàquet en vena, com diria un amic escriptor, però una bona injecció de moral sí que me l’ha donada, per treure hores d’on sigui i dedicar-les a escriure ficció, que darrerament ho tinc massa abandonat per raons de feina, com he dit abans.

DoE: La teva obra La mutació sentimental ha estat traduïda a l'anglès com The Vestigial Heart (crec que la traducció del títol no acaba de reflectir el sentit de la novel·la), però no com a obra de ficció, sinó com a obra de referència en una universitat. Ens en fas cinc cèntims?

CT: És el que et deia abans dels materials per a l’ensenyament de Roboètica. Als Estats Units, en els estudis tècnics universitaris, com enginyeria i informàtica, hi ha una assignatura d'ètica en la tecnologia. Cada vegada més s’hi inclouen algunes sessions o cursos sencers d'ètica en la robòtica, però hi ha una mancança de textos escrits amb aquest propòsit, i sovint es recorre a articles utilitzats en graus de filosofia, que no donen a la matèria el tractament pràctic que caldria en ensenyaments tècnics. Una editora de MIT Press es va assabentar que jo havia escrit una novel·la sobre una societat futura on cadascú té el seu assistent robòtic i on apareixen moltes de les qüestions ètiques que planteja la robòtica social i em va preguntar si estaria disposada a elaborar uns materials per a l’ensenyament de Roboètica. Per descomptat, vaig acceptar, i la novel·la s’ha traduït a l’anglès, com dius, i es publicarà el proper mes de març amb el títol The Vestigial Heart, al qual a poc a poc em vaig acostumant. Els americans identifiquen sentiments i cor, i, en canvi, “sentimental” els sona arcaic... i sí que és cert que la novel·la versa sobre sentiments extingits dels quals només en queden vestigis en una adolescent que és tornada a la vida un segle després de ser criogenitzada...

DoE: Parlant de traduccions, recentment he sabut que el relat L'indigent serà traduït i publicat en la propera edició de la revista Supersonic. Podrem esperar també una traducció al castellà de Enxarxats? (que esperem que no sigui Enredados).

CT: No, Enredados, no! Es diria Interconectados, o tindria un títol del tot diferent com La estrategia de la araña, per exemple. Tant Males Herbes com jo hem fet algun intent i m’agradaria molt que es concretés una proposta; a veure si encara es traduirà abans a l’anglès...

DoE: Toques amb èxit els dos pals, però quin format t’atrau més com a escriptora, el relat breu o la novel·la?

CT: Són dues experiències molt diferents. El relat és una bogeria que m’agafa i m’obsessiona fins que aconsegueixo plasmar-la sobre el paper amb tots els ets i uts; és semblant a muntar un puzle...cal que tot encaixi per poder passar a una altra cosa. Diria que es tracta d’un repte intel·lectual. La novel·la, en canvi, és una experiència emocional, una companyia fidel, sempre disponible; i els personatges m’acompanyen allà on vagi durant el llarg període de la seva gestació... i més enllà. De fet, els personatges de les meves novel·les són per a mi records viscuts, retalls del meu passat, de vegades més reals que persones i situacions que apareixen en els meus àlbums de fotos.

DoE: Com veus el panorama de la ciència ficció i fantasia escrita o traduïda al català?

CT: L’escrita en català està en un gran moment, no tant la traduïda. La Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia (SC2F2) ha fet una gran tasca aglutinant el munt d’actors i iniciatives sobre aquest gènere que hi ha arreu de Catalunya. Editors, traductors, llibreters, blocaires, impulsors de tertúlies, webs, revistes, programes de ràdio, festivals, jugadors de rol, dissenyadors de videojocs... tothom suma i d’aquí l’èxit de la convenció CatCon celebrada a Vilanova aquest novembre. En aquesta línia cal destacar el progressiu apropament del món acadèmic a aquest gènere dit “popular”, en bona mesura degut a la implicació de la professora Sara Martín-Alegre en les tasques de la SC2F2; entre altres coses, és l’autora de la primera traducció a l’anglès del Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo i la compiladora d’un monogràfic sobre aquest autor qui, per cert, serà l’autor homenatjat l’any 2018. I, per descomptat, el rol dels escriptors és clau, i haver recuperat la Secció de Ciència Ficció i Fantasia dins l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la mà de Ricard Ruiz Garzón,és una excel·lent notícia. Precisament, en el marc del congrés dels 40 anys d’aquesta associació, es va consensuar un decàleg per donar a aquest gènere especulatiu el gran protagonisme que ja ha assolit en altres països, especialment els de parla anglesa, com a eina d’anticipació del futur a què ens conduirà l’acceleració tecnològica actual.

DoE: I el de les escriptores? En els últims anys sembla que hi ha una reivindicació important de les obres escrites per dones. Que et semblen iniciatives de l’estil Alucinadas o La nave invisible?

CT: Em semblen imprescindibles. Vaig participar en el primer volum d’Alucinadas, que per cert s’ha traduït a l’anglès com Spanish Women of Wonder, i ja va per la quarta convocatòria. Cristina Macía amb la plataforma Lektu ha fet una gran feina, i també Cristina Jurado i Lola Robles, entre d’altres. La Nave Invisible està fent una magnífica tasca de recopilació complementària a l’anterior. Ara falta engegar iniciatives semblants en català. Anna Maria Villalonga va coordinar Elles també maten, un recull de relats negres escrits per dones, que també està tenint continuïtat. Caldria coordinar un Elles també cienciaficcionen o Elles també fantasiegen...


DoE: Contarieu amb un lector interessat. Si vols afegir alguna cosa més…

CT: Que Enxarxats pot ser un magnífic regal nadalenc, tan fantàstic con el pare Noel o els Mags d’Orient... ;) Oi apreciadíssims editors de Males Herbes?

domingo, 10 de diciembre de 2017

Artemisa - Andy Weir


Hace unos tres años comenté en el blog la novela El Marciano, de Andy Weir. Es una novela que creo que ha traspasado las barreras del lector de género; a nivel de ejemplo, varios de mis amigos y familiares la han leído y no son lectores habituales de ciencia ficción ni fantasía. No sé si es debido a la rápida adaptación cinematográfica, o a las campañas publicitarias llevadas a cabo por la editorial, pero es una novela popular. Las opiniones de mis compañeros blogueros iban desde un "no tocar ni con un palo" a "una imprescindible irrupción de aire fresco en el género". Yo, como es habitual, me mantuve en un diplomático término medio. Entiendo que es más una novela de aventuras que no de ciencia ficción (aunque hay multitud de detalles técnicos), y me entretuvo la mayor parte del tiempo, aunque tiene un lastre importantísimo: el odioso y omnipresente protagonista. Hoy voy a comentar la segunda novela del autor, Artemisa, publicada en la colección NOVA con traducción de Javier Guerrero.

Después de una primera novela de éxito es habitual que haya ciertas expectativas con la siguiente obra del autor, expectativas que es fácil que no se cumplan (me viene a la cabeza Ernest Cline y su esperada y decepcionante segunda obra, Armada). En este caso creo que no será así, ya que los productos son tan parecidos (aunque con matices) que Artemisa convencerá a los mismos a los que convenció El Marciano (y disgustará a los mismos a los que disgustó).
La protagonista de la novela es Jazz Bashara, una joven musulmana que vive desde los seis años en Artemisa, la única ciudad existente en la Luna. Aunque tiene muchísimas capacidades (hecho que se remarca demasiadas veces en la novela), ha optado por trabajar de transportista y ganarse algún dinero extra haciendo contrabando. La trama se inicia cuando recibe un encargo que implica un delito más importante que los que está acostumbrada.
La ambientación de la novela me ha parecido muy interesante. Artemisa, la ciudad en la Luna, con sus varias cúpulas, el turismo espacial y una ecología y sociología particulares, es casi un protagonista más de la novela y su punto más sólido. También me han llamado la atención algunos de los detalles técnicos relacionados con el vacío y la poca gravedad lunar. En este aspecto el autor se muestra mucho más comedido que en su primer novela. 

La trama, aunque entretiene, es floja, y la protagonista se ve envuelta en mil líos (algunos creados por ella misma), de los que sale victoriosa gracias a sus múltiple virtudes (¿había comentado ya que tiene muchísimas capacidades y las malgasta?). La protagonista tampoco me ha convencido: es una listilla maleducada y, dado que la historia se basa únicamente en sus impresiones, a mi se me hizo pesada. Definitivamente no me gusta cómo Weir crea a sus personajes principales ni cómo los utiliza para narrar sus historias, con esa primera persona que interpela al lector, y incluso a veces lo trata de poco documentado. Tengo ganas de leer a este autor utilizando otra forma de narrar sus tramas, que tienen ideas interesantes.

En fin, si os gustó El Marciano Artemisa os encantará, ya que ofrece más de lo mismo: humor, acción y supervivencia en ambientes hostiles, detalles técnicos a rabiar... y narrados con el estilo particular de Weir. Por eso mismo, si su primera novela no os convenció, no creo que esta lo haga.